Poesía catalana: Jordi Valls Pozo

Presentamos, en el marco del dossier de poesía catalana preparado por Javier Bozalongo, algunos textos del poeta y crítico literario Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970). Ha ganado los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat” en el período 2006-2007. En 2014 mereció el Premio Rosa Leveroni. La traducción de los poemas corre a cargo de José García Obrero.

 

 

 

 

 

 

 

ALERTA

 

 

Renunciar para que Dios nos recoja

no es mala idea.

 

Escribe Stevens:

“Todos los hombres son asesinos”. Nada

modifica la obra y vas torcido

pensando que por no llegar ya caes.

Se precisan muchas vidas para resolver

los enunciados, y este rumor

de peligro viene del día anterior

al nacimiento. Lo percibes entre los márgenes,

intranquilo por no entender la ruta.

Quésucios que van los monstruos, no descansan.

 

 

 

 

 

 

 

ALERTA

 

Renunciar perquè Déu ens arreplegui

no és mala idea.

Escriu Stevens:

“Tots els homes són assassins”. Res

no modifica l’obra i vas tort

pensant que per no arribar ja caus.

Calen moltes vides per resoldre

els enunciats, i aquesta remor

de perill ve del dia d’abans

de nèixer. La perceps entre els marges,

intranquil de no entendre la ruta.

Que bruts van els monstres, no descansen.

 

 

 

 

 

 

GUEPARDO

 

De la organza espolinada al tafetán de seda

reluce la blonda ingrávida por los encajes

de copos dorados.

Las modelos murmuran en la cola

de la belleza. La levedad de los vestidos se mueve

al ritmo lento de un baile de pasarela de moda,

marca tendencia para los que, fuera del sueño,

van evocando el erotismo del maniquíestridente

y sopesan la cadencia grácil de cada paso:

del tacón alto a la medida del cuerpo perfecto. Así

el guepardo indolente desafiando las cámaras de fotos

detallistas que le van apuntando, cuando el esplendor

del autómata sonríe, y ella se reafirma. Entonces

preparados para capturarla,

muy quietos.

 

 

 

 

 

 

GUEPARD

 

De l’organça espolinada al tafetà de seda

fa lluir la blonda ingràvida per les randes

de flocs daurats.

Les models remuguen a la cua

de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen

al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,

marquen la tendència pels qui, fora del somni,

van evocant l’erotisme del maniquí virolat

i sospesen la cadència gràcil de cada passa:

del taló alt a la mida del cos perfecte. Així

el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos

detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor

de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors

preparats per capturar-la,

molt quiets.

 

 

 

 

 

 

DANTE

 

Aspiras a ser breve, pero eres hijo de cíclopes

No puedes hacer más que servirte de la épica.

El lavadero de la madre es el origen.

La elaboración del falso pasado que crece

a los ojos del niño; la memoria creíble.

Todas estas rocas son la montaña

levantada con fragmentos que encuentras distraído

entre las pasiones inventadas de vecinos míticos

que han sido añadidas al sendero. Subes

y en un giro bajas. No osas romper el ritmo

campo a través, aunque la sospecha

estévigente. Das tumbos entorno al redil.

 

 

 

 

 

 

DANTE

 

Aspires a ser breu, però ets fill dels cíclops,

no pots fer res més que servir-te de l’èpica.

El safareig de la mare n’és l’origen.

L’elaboració del fals passat que creix

als ulls del nen; la memòria versemblant.

Totes aquestes roques són la muntanya

bastida amb els fragments que distret retrobes

entre passions inventades de veïns mítics

que han estat afegides al sender. Puges

i al revolt baixes. No goses trencar el ritme

camp a través, encara que la sospita

és vigent. Fas tombs al voltant de la cleda.

 

 

 

 

 

 

LAS MANOS DE LA MADRE JERÓNIMA DE LA FUENTE

 

Estas manos deformadas por la artritis

que habían sufrido por la escoba solitaria

del convento, nadie las calentólo bastante.

Y entre detalles de un azul poderoso se afirman

las venas a la luz.

La grandeza es fea,

se reseca al imitar el ejemplo de los santos

que sujetan el amor con fe encendida.

 

Es difícil entender de dónde surge el miedo,

cómo le endurece las dulces facciones de mujer.

Quizás una noche llegóa sentir la ternura

de quien, por compasión, no la sedujo.

 

 

 

 

 

 

LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE

 

Aquestes mans deformades per l’artritis

que havien patit l’escombra solitària

del convent, ningú no les va escalfar prou.

I entre detalls d’un blau poderós s’afermen

les venes a la llum.

La grandesa és lletja,

es corseca imitant l’exemple dels sants

que subjecten l’amor amb la fe encesa.

 

 

És difícil comprendre d’on surt la por,

com li endureix les dolces faccions de dona.

Potser una nit va sentir la tendresa,

de qui, per compassió, no la va seduir.

 

 

 

 

 

 

INVOLUCIÓN

 

Mal que abra el agua

y deposite los huevos de anfibio

bajolos guijarros.

 

Mal que bajo el mármol los huevos se congelen

y  resbale por la sombra

de mi hijo.

 

Que el árbol, de tu estrato

se abra en hojas.

 

Silencio, en la raíz del agua.

 

Silencio, que se rompe la cáscara

y nacen  contra la raíz,

de un estrato al otro.

 

 

 

 

 

 

            INVOLUCIÓ

 

Mal que obri l’aigua

i dipositi els ous d’amfibi

sota els còdols.

 

 

Mal que sota el marbre es congelin els ous

i llisqui per l’ombra

del meu fill.

 

 

Que l’arbre, del teu estrat

s’obri de fulles.

 

                                              

Silenci, a l’arrel de l’aigua.

 

                                              

 Silenci, que es trenca la closca

i neixen contra l’arrel,

d’un estrat a l’altre.

 

 

 

 

 

 

APOCALIPSIS

 

Han hecho las maletas y salen ya por la puerta,

dejan la llave en la cerradura –no la necesitarán

más-. Desalentados suben al coche, marchan lejos

por carreteras secundarias.

 

   Se aproxima

la hora exacta en que se cerraráel círculo.

Descansan solos, en polígonos industriales, y rehúyen

a los curiosos, entre boscajes, ocultos.

Ningún alma puede molestarlos, son más viejos

aún que los más viejos, y ahora vuelven ariscos,

les basta con lo aprendido y los hijos tampoco

han aportado nada nuevo.

Después por el desierto

abandonan el coche y continúan caminando por las dunas;

exhaustos van dejando piezas de ropa sudada,

no les atemoriza la desnudez. Y las maletas,

perfectamente cerradas, sirven para hacer fuego

en las gélidas noches. Acurrucados el uno en el otro

ya nada les identifica, son lo que dicen ser.

Más tarde gruñen, no hablan, se van aproximando.

Ella, no lo soporta más, devuelve la costilla

y desaparece.

Él, cansado, no ve al arcángel

que con la espada le golpea la nuca, que le somete.

 

 

 

 

 

 

APOCALIPSI

 

Han fet les maletes i surten ja per la porta,

deixen la clau al pany –no la necessitaran

més- Desesmats pugen al cotxe, marxen lluny

per carreteres secundàries.

Va arribant

l’hora justa quan s’ha de tancar el cercle.

Reposen  sols en polígons industrials i defugen

els curiosos entre clapes de bosc, ocults.

Cap ànima pot destorbar-los, són més vells

encara que els més vells, i ara tornen asprívols,

en tenen prou amb el que han après i els fills tampoc

no han portat res de nou.

Després al desert desen

el cotxe i continuen caminant per les dunes;

fatigats van deixant peces de roba suada,

no els atemoreix la nuesa. I les maletes,

perfectament tancades, serveixen pel foc

a les gèlides nits. Arrupits l’un amb l’altre

ja res no els identifica, són el que diuen ser.

Més tard grunyen, no parlen, es van apropant.

 

Ella, no ho suporta més, torna la costella

i desapareix.

 Ell, cansat, no veu l’arcàngel

que amb l’espasa li tusta el clatell, que l’ajup.

 

 

 

 

 

Datos vitales

 

Jordi Valls i Pozo. Barcelona, 1970. És poeta i assagista. En el camp de la poesia ha publicat deu llibres, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona” (2008) en coautoria de Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011) “Mal” (2013). Ha guanyat els premis Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, esdevenint el primer poeta dela Ciutat en el període 2006-2007 i el Premi Rosa Leveroni 2014. Ha estat traduït al: espanyol, anglès, eslovè, italià i occità.

 

Jordi Valls Pozo. Barcelona, 1970. Es poeta y crítico literario. En el campo de la poesía ha publicado diez libros, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona”(2008) en coautoría con Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011), “Mal”(2013. Ha ganado los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat” en el período 2006-2007, y el Premio Rosa Leveroni 2014. Ha sido traducido al: español, inglés, esloveno, italiano y occitano.

 

 

 

 

Librería

También puedes leer