Presentamos, en el marco del dossier de poesía catalana preparado por Javier Bozalongo, algunos textos del poeta y crítico literario Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970). Ha ganado los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat” en el período 2006-2007. En 2014 mereció el Premio Rosa Leveroni. La traducción de los poemas corre a cargo de José García Obrero.
ALERTA
Renunciar para que Dios nos recoja
no es mala idea.
Escribe Stevens:
“Todos los hombres son asesinos”. Nada
modifica la obra y vas torcido
pensando que por no llegar ya caes.
Se precisan muchas vidas para resolver
los enunciados, y este rumor
de peligro viene del día anterior
al nacimiento. Lo percibes entre los márgenes,
intranquilo por no entender la ruta.
Quésucios que van los monstruos, no descansan.
ALERTA
Renunciar perquè Déu ens arreplegui
no és mala idea.
Escriu Stevens:
“Tots els homes són assassins”. Res
no modifica l’obra i vas tort
pensant que per no arribar ja caus.
Calen moltes vides per resoldre
els enunciats, i aquesta remor
de perill ve del dia d’abans
de nèixer. La perceps entre els marges,
intranquil de no entendre la ruta.
Que bruts van els monstres, no descansen.
GUEPARDO
De la organza espolinada al tafetán de seda
reluce la blonda ingrávida por los encajes
de copos dorados.
Las modelos murmuran en la cola
de la belleza. La levedad de los vestidos se mueve
al ritmo lento de un baile de pasarela de moda,
marca tendencia para los que, fuera del sueño,
van evocando el erotismo del maniquíestridente
y sopesan la cadencia grácil de cada paso:
del tacón alto a la medida del cuerpo perfecto. Así
el guepardo indolente desafiando las cámaras de fotos
detallistas que le van apuntando, cuando el esplendor
del autómata sonríe, y ella se reafirma. Entonces
preparados para capturarla,
muy quietos.
GUEPARD
De l’organça espolinada al tafetà de seda
fa lluir la blonda ingràvida per les randes
de flocs daurats.
Les models remuguen a la cua
de la bellesa. La lleugeresa dels vestits es mouen
al ritme lent d’un ball de passarel·la de moda,
marquen la tendència pels qui, fora del somni,
van evocant l’erotisme del maniquí virolat
i sospesen la cadència gràcil de cada passa:
del taló alt a la mida del cos perfecte. Així
el guepard indolent, que desafia les càmeres de fotos
detallistes que el van apuntant, quan l’esplendor
de l’automat somriu, i ella s’afirma. Llavors
preparats per capturar-la,
molt quiets.
DANTE
Aspiras a ser breve, pero eres hijo de cíclopes
No puedes hacer más que servirte de la épica.
El lavadero de la madre es el origen.
La elaboración del falso pasado que crece
a los ojos del niño; la memoria creíble.
Todas estas rocas son la montaña
levantada con fragmentos que encuentras distraído
entre las pasiones inventadas de vecinos míticos
que han sido añadidas al sendero. Subes
y en un giro bajas. No osas romper el ritmo
campo a través, aunque la sospecha
estévigente. Das tumbos entorno al redil.
DANTE
Aspires a ser breu, però ets fill dels cíclops,
no pots fer res més que servir-te de l’èpica.
El safareig de la mare n’és l’origen.
L’elaboració del fals passat que creix
als ulls del nen; la memòria versemblant.
Totes aquestes roques són la muntanya
bastida amb els fragments que distret retrobes
entre passions inventades de veïns mítics
que han estat afegides al sender. Puges
i al revolt baixes. No goses trencar el ritme
camp a través, encara que la sospita
és vigent. Fas tombs al voltant de la cleda.
LAS MANOS DE LA MADRE JERÓNIMA DE LA FUENTE
Estas manos deformadas por la artritis
que habían sufrido por la escoba solitaria
del convento, nadie las calentólo bastante.
Y entre detalles de un azul poderoso se afirman
las venas a la luz.
La grandeza es fea,
se reseca al imitar el ejemplo de los santos
que sujetan el amor con fe encendida.
Es difícil entender de dónde surge el miedo,
cómo le endurece las dulces facciones de mujer.
Quizás una noche llegóa sentir la ternura
de quien, por compasión, no la sedujo.
LES MANS DE LA MARE JERÒNIMA DE LA FUENTE
Aquestes mans deformades per l’artritis
que havien patit l’escombra solitària
del convent, ningú no les va escalfar prou.
I entre detalls d’un blau poderós s’afermen
les venes a la llum.
La grandesa és lletja,
es corseca imitant l’exemple dels sants
que subjecten l’amor amb la fe encesa.
És difícil comprendre d’on surt la por,
com li endureix les dolces faccions de dona.
Potser una nit va sentir la tendresa,
de qui, per compassió, no la va seduir.
INVOLUCIÓN
Mal que abra el agua
y deposite los huevos de anfibio
bajolos guijarros.
Mal que bajo el mármol los huevos se congelen
y resbale por la sombra
de mi hijo.
Que el árbol, de tu estrato
se abra en hojas.
Silencio, en la raíz del agua.
Silencio, que se rompe la cáscara
y nacen contra la raíz,
de un estrato al otro.
INVOLUCIÓ
Mal que obri l’aigua
i dipositi els ous d’amfibi
sota els còdols.
Mal que sota el marbre es congelin els ous
i llisqui per l’ombra
del meu fill.
Que l’arbre, del teu estrat
s’obri de fulles.
Silenci, a l’arrel de l’aigua.
Silenci, que es trenca la closca
i neixen contra l’arrel,
d’un estrat a l’altre.
APOCALIPSIS
Han hecho las maletas y salen ya por la puerta,
dejan la llave en la cerradura –no la necesitarán
más-. Desalentados suben al coche, marchan lejos
por carreteras secundarias.
Se aproxima
la hora exacta en que se cerraráel círculo.
Descansan solos, en polígonos industriales, y rehúyen
a los curiosos, entre boscajes, ocultos.
Ningún alma puede molestarlos, son más viejos
aún que los más viejos, y ahora vuelven ariscos,
les basta con lo aprendido y los hijos tampoco
han aportado nada nuevo.
Después por el desierto
abandonan el coche y continúan caminando por las dunas;
exhaustos van dejando piezas de ropa sudada,
no les atemoriza la desnudez. Y las maletas,
perfectamente cerradas, sirven para hacer fuego
en las gélidas noches. Acurrucados el uno en el otro
ya nada les identifica, son lo que dicen ser.
Más tarde gruñen, no hablan, se van aproximando.
Ella, no lo soporta más, devuelve la costilla
y desaparece.
Él, cansado, no ve al arcángel
que con la espada le golpea la nuca, que le somete.
APOCALIPSI
Han fet les maletes i surten ja per la porta,
deixen la clau al pany –no la necessitaran
més- Desesmats pugen al cotxe, marxen lluny
per carreteres secundàries.
Va arribant
l’hora justa quan s’ha de tancar el cercle.
Reposen sols en polígons industrials i defugen
els curiosos entre clapes de bosc, ocults.
Cap ànima pot destorbar-los, són més vells
encara que els més vells, i ara tornen asprívols,
en tenen prou amb el que han après i els fills tampoc
no han portat res de nou.
Després al desert desen
el cotxe i continuen caminant per les dunes;
fatigats van deixant peces de roba suada,
no els atemoreix la nuesa. I les maletes,
perfectament tancades, serveixen pel foc
a les gèlides nits. Arrupits l’un amb l’altre
ja res no els identifica, són el que diuen ser.
Més tard grunyen, no parlen, es van apropant.
Ella, no ho suporta més, torna la costella
i desapareix.
Ell, cansat, no veu l’arcàngel
que amb l’espasa li tusta el clatell, que l’ajup.
Datos vitales
Jordi Valls i Pozo. Barcelona, 1970. És poeta i assagista. En el camp de la poesia ha publicat deu llibres, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona” (2008) en coautoria de Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011) “Mal” (2013). Ha guanyat els premis Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, esdevenint el primer poeta dela Ciutat en el període 2006-2007 i el Premi Rosa Leveroni 2014. Ha estat traduït al: espanyol, anglès, eslovè, italià i occità.
Jordi Valls Pozo. Barcelona, 1970. Es poeta y crítico literario. En el campo de la poesía ha publicado diez libros, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona”(2008) en coautoría con Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011), “Mal”(2013. Ha ganado los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat” en el período 2006-2007, y el Premio Rosa Leveroni 2014. Ha sido traducido al: español, inglés, esloveno, italiano y occitano.
