title

CÍRCULO DE POESÍA

 

España en su poesía: Jordi Valls Pozo

27 Jun 2013

Presentamos, en el marco del dossier de poesía española contemporánea, un acercamiento a la obra del poeta y crítico literario catalán Jordi Valls Pozo (Barcelona, 1970).  Ha merecido los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla y els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat”. Su poemario más reciente es Mal (2013).

 

 

 

 

 

 

VIOLÈNCIA GRATUÏTA

Ho he perdut tot abans de néixer. Escrit
a les parets de la ciutat he llegit:
no hi ha futur.
No voldré mirar la lluna
el cel està tan podrit que cap estel
l’acompanya.

Només sóc carn de canó,
un bistec més a la planxa insatisfet
i anònim, un fracàs qualsevol, com tu.

Per tant, cada dia viscut, cada nit,
és un magnífic triomf sense precedents,
un tot guanyat a la violència gratuïta.

 

 

 

 

 

 

VIOLENCIA GRATUITA

Lo he perdido todo antes de nacer. Escrito

en las paredes de la ciudad he leído:

no hay futuro.

                        No querré mirar la luna

el cielo esta tan podrido que no hay estrella

que lo acompañe.

Solo soy carne de cañón

un bistec más a la plancha insatisfecho

y anónimo, un fracaso cualquiera, como tú.

 

Por lo tanto, cada día vivido, cada noche,

es un magnífico triunfo sin precedentes,

un todo ganado a la violencia gratuita.

 

 

 

 

PEÓ

 

Surts del metro, puges les escales mecàniques,

ets l’únic que no se’n recorda de com eres

abans de ser qui ets ara; no pots enyorar

un passat propi si no l’has posseït mai i vetlles

el futur amb la indecisió del moribund.

A la nit després de sopar, seran les tendres

mans que tremoloses busquin el plaer, tímides

mentre esperes l’excusa que ajorni l’engruna

d’una altra oportunitat llençada a l’oblit.

Un bon peó és aquell que accepta el paper donat

a cada moment, car fer un canvi és difícil,

ja el conduiran per tu els altres com sempre.

Dos dits et prenen del cap, t’aixequen i avances

una casella. S’ha creat el parany de l’alfil

i la reina, ets al mig del conflicte, fixa’t

un escac i mat es prepara en el teu nom.

 

 

 

 

 

 

PEÓN

 

Sales del metro, subes las escaleras mecánicas

eres el único que no se acuerda de cómo eras

antes de ser quien ahora eres; no puedes anhelar

un pasado propio si no lo has poseido nunca y cuidas

el futuro con la indecisión del moribundo.

Por la noche despues de cenar, serán las tiernas

manos que temblorosas busquen el placer, tímidas

mientras esperas la excusa que aplace la migaja

de otra oportunidad tirada al olvido.

Un buen peón es aquel que acepta el papel dado

en cada momento, pues hacer un cambio es difícil,

ya lo conducirán los otros por ti como siempre.

Dos dedos te cogen de la cabeza, te levantan y avanzas

una casilla. Se ha creado la trampa del álfil

y la reina, estás en medio del conflicto, fijate

un jaque mate se prepara en tu nombre.

 

 

 

 

 

ELMER FUDD

 

On és el conill? No heu vist l’orellut?

Serres les dents indignat, vermell

com un tomàquet, enrabiat de fúria;

et fa perdre els nervis i amb l’escopeta

de dos canons l’amenaces, el crides,

però és més llest i sap engalipar-te.

Què hi ha de nou vell? Tornes a ser l’ingenu

carallot que ens fa riure. Som els còmplices

irreals que mengen pastanaga crua,

volem que la seva crueltat augmenti.

Els cops certers ara són dinamita

que t’esclata a la boca i et deixa KO.

No recordes, Elmer, a què has vingut?

Molt ràpid et surt del barret i és ell

qui fa i desfà els disbarats finals

que t’anul·laran les expectatives.

De sobte em veig com Elmer, m’he fet gran.

Tants anys d’espectador m’han dut al bosc.

Què hi ha de nou vell? I s’amaga al seu cau,

prenc l’escopeta. Això és tot, amics!

 

 

 

 

 

ELMER FUDD

 

¿Dónde está el conejo? Habéis visto al orejotas?

Aprietas los dientes indignado, rojo

como un tomate, irritadísimo;

te hace perder los nervios y con la escopeta

de dos cañones le amenazas, le gritas,

pero es más listo y sabe como tomarte el pelo.

¿Que hay de nuevo viejo? Vuelves a ser el ingenuo

torpón que nos hace reir. Somos los cómplices

irreales que comemos zanahoria cruda,

deseamos que su crueldad aumente.

Los golpes certeros ahora son dinamita

que te explota en la boca y te deja KO.

¿No recuerdas, Elmer, a que has venido?

Raudo te sale del sombrero y es él

quien monta y desmonta los disparates finales

que te anularán las expectativas.

De golpe me veo como Elmer, soy un adulto.

Tantos años de espectador me han traido al bosque.

¿Que hay de nuevo viejo? I se esconde en su madriguera,

tomo la escopeta. Esto es todo, amigos!

 

 

 

 

 

 

POESIA

 

Aquest és el teu poema. Fes-ne el que vulguis,

el pots rebregar, esbocinar, omplir

de gargots, trepitjar-lo, o pixar-t’hi a sobre.

També, si vols, el pots llegir i oblidar-lo

per sempre, o tornar-lo a escriure. És teu,

i pots canviar-ne el final. Jo ja ho vaig fer

abans de passar-te’l. Ara és cosa teva,

no puc ser-ne responsable i m’allibero

del dret i del deure de necessitar

la memòria falsa que et faràs de mi.

Oblida’m de la millor manera: viu-me!

 

 

 

 

 

 

POESÍA

 

Este es tu poema. Haz lo que te plazca,

lo puedes arrugar, romper, llenar

de garabatos, pisarlo, o mearte encima.

Tambien, si quieres, lo puedes leer y olvidarlo

para siempre, o volverlo a escribir. Es tuyo,

y puedes cambiar el final. Yo ya lo hice

antes de pasártelo. Ahora, tu mismo,

no puedo ser responsable y me libero

del derecho y del deber de necesitar

la memoria falsa que te harás de mi.

Olvídame de la mejor manera: víveme!

 

 

 

 

 

 

LA TORRE

 

A poc a poc va sabent i recorda

que l’infinit no té sostre. Diu ser

fulla o bacteri, desig que s’enfila

damunt la closca del cargol monòton.

El fred el va arraulint i sense distància

l’empeny a la complexitat flexible

dels tentacles. L’espai l’empetiteix

i la nostàlgia li pren la sang, se’ns mostra

vulnerable, diu ser l’ombra d’un fòssil

però encara es mou i recorda que puja

tan lent com l’infinit, res no l’atura.

 

 

 

 

 

 

           LA TORRE

 

Poco a poco va sabiendo y recuerda

que el infinito no tiene techo. Dice ser

hoja o bacteria, deseo que trepa

encima de la concha del caracol monótono.

El frío lo va achicando y sin distancia

lo empuja a la complejidad flexible

de los tentáculos. El espacio lo mengua

y la nostalgia le saca la sangre, se nos muestra

vulnerable, dice ser la sombra de un fósil

pero aun se mueve y recuerda que sube

tan lento como el infinito, nada lo para.

 

 

 

 

 

DRET A DECIDIR

A Santi Borrell

 

Un home nu, amb els calçotets a la mà, salta penosament de la finestra. La inspiració és el salt que fa possible deixar-se la pell en la imatge furtiva de la carrera. Sospitós de trencar les normes, llença els calçotets als gossos que l’encalcen. En el fons, o ho intentes o te’n surts. Les condicions no es pacten i són les que et vas trobant a l’atzar. Aprens que la victòria esdevé la moral d’una èpica despullada. I corres decidit, veloç, sobre totes les derrotes.

 

 

 

 

 

 

DERECHO A DECIDIR 

A Santi Borrell

 

Un hombre desnudo, con los calzoncillos en la mano, salta penosamente de la ventana. La inspiración es el salto que posibilita dejarse la piel en la imagen furtiva de la carrera. Sospechoso de romper las normas, lanza los calzoncillos a los perros que lo alcanzan. En el fondo, o lo intentas o lo consigues. Las condiciones no se pactan y son las que te vas encontrando al azar. Aprendes que la victoria es la moral de una épica desnuda. I corres decidido, veloz, sobre todas las derrotas.

 

 

 

 

 

 

Datos vitales

 

Jordi Valls i Pozo. Barcelona, 1970. És poeta i assagista. En el camp de la poesia ha publicat deu llibres, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona” (2008) en coautoria de Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011) “Mal” (2013). Ha guanyat els premis Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla, i els Jocs Florals de Barcelona, esdevenint el primer poeta dela Ciutat en el període 2006-2007.  Ha estat traduït al: espanyol, anglès, eslovè i occità.

 

 

Jordi Valls Pozo. Barcelona, 1970. Es poeta y crítico literario. En el campo de la poesía ha publicado diez libros, “D’on neixen les penombres?” (1995), “Natura morta”(1998), “Oratori” (2000), “La mel d’Aristeu”(2003), “La mà de batre”(2005), “Violència gratuïta”(2006), “Última oda a Barcelona”(2008) en coautoría con Lluís Calvo, “Felix orbe”(2010), “Ni un pam de net al tancat dels ànecs”(2011), “Mal”(2013. Ha ganado los premios Martí Dot, Vila de Martorell, Senyoriu d’Ausiàs March, Gorgos, Grandalla y els Jocs Florals de Barcelona, siendo el primero que asume el encargo de “Poeta dela Ciutat” en el período 2006-2007. Ha sido traducido al: español, inglés, esloveno y occitano.

 

 

 

Share Button

Escribe un comentario