Presentamos, en el marco del dossier de poesía catalana preparado por Javier Bozalongo, algunos textos de Esther Fabrellas. Es doctora en Filología Románica por la Universidad de Granada. Como poeta ha publicado el libro Júlia Serra extret del poemari barres de bar, inspiracions vàries (Ed.Camanegra, Barcelona).
PAUSA
Busques petits instants de calma,
la sal de la vida t’ofega.
Saps que viure és alguna cosa,
peròvas tan ràpid que en perds l’essència.
Mires aquest paisatge,
t’adones que no tot són presses.
Han passat cinc minuts.
El mòbil et sona.
Has tornat a emprendre la cursa
cap a la immortalitat.
PAUSA
Buscas pequeños instantes de calma,
la sal de la vida te ahoga.
Sabes que vivir es algo,
pero vas tan rápido que pierdes su esencia.
Observas el paisaje,
te das cuenta que todo no son prisas.
Han pasado cinco minutos.
Suena el móvil.
Has vuelto a emprender la carrera
hacia la inmortalidad.
TOT SEGUEIX IGUAL
Tot segueix igual.
Pensem que podem viure d’enganys
que crea la nostra pròpia personalitat
per tal de justificar els nostres actes.
He après a conviure amb el dolor
d’aquell que ha après a viure amb la incertesa.
Tot és massa complicat per entendre-ho
només amb paraules.
Els sentiments només es poden expressar amb els ulls
i fa massa temps que he perdut la vista.
Masses vegades el temps s’ha escolat
buscant Arcàdies ens temps verbals condicionals.
La nostra història només téel final tràgic de la mort
el dia que les llàgrimes desfaran amb el primer núvol del matí
la nostra figura de fang en el jardí.
TODO SIGUE IGUAL
Todo sigue igual.
Pensamos que podemos vivir de engaños
que crea nuestra propia personalidad
para justificar nuestros actos.
He aprendido a convivir con el dolor
de aquel que ha aprendido a vivir con la incerteza.
Todo es demasiado complicado para entenderlo
con palabras.
Los sentimientos solamente se pueden expresar con los ojos,
y hace demasiado tiempo que he perdido la vista.
Demasiadas veces el tiempo se ha esfumando
buscando Arcadias, en tiempos verbales condicionales.
Nuestra historia solamente tiene el final trágico de la muerte
el día que las lágrimas desharán con la primera nube de la mañana
nuestra figura de barro en el jardín.
ORACIÓ
La dificultat per escriure el subjecte
s’expressa amb les meves mans entrellaçades, amb por, a les teves.
La necessitat d’articular un verb
s’expressa amb la teva mirada tímida quan es creua amb la meva.
La incapacitat de crear un objecte directe
s’expressa amb les meves ganes que aixòno sigui una illa en mig dels nostres deserts.
Una experiència, una sensació, una prohibició…
Que no es converteixin en un circumstancial.
ORACIÓN
La dificultad para escribir un sujeto
se expresa con mis manos entrelazadas, con miedo, a las tuyas.
La necesidad de articular un verbo
se expresa con tu mirada tímida cuando se cruza con la mía.
La incapacidad de crear un objeto directo
se expresa con mis ganas de que esto no sea una isla
en mitad de nuestro desiertos.
Una experiencia, una sensación, una prohibición…
Que no se convierten en un circunstancial.
