Poesía catalana: Esther Fabrellas



Presentamos, en el marco del dossier de poesía catalana preparado por Javier Bozalongo, algunos textos de Esther Fabrellas. Es doctora en Filología Románica por la Universidad de Granada. Como poeta ha publicado el libro Júlia Serra extret del poemari barres de bar, inspiracions vàries (Ed.Camanegra, Barcelona).

 

 

 

 

 

 

 

 

PAUSA

 

Busques petits instants de calma,

la sal de la vida t’ofega.

 

Saps que viure és alguna cosa,

peròvas tan ràpid que en perds l’essència.

 

Mires aquest paisatge,

t’adones que no tot són presses.

 

Han passat cinc minuts.

 

El mòbil et sona.

 

Has tornat a emprendre la cursa

cap a la immortalitat.

 

 

 

 

 

 

PAUSA

 

Buscas pequeños instantes de calma,

la sal de la vida te ahoga.

 

Sabes que vivir es algo,

pero vas tan rápido que pierdes su esencia.

 

Observas el paisaje,

te das cuenta que todo no son prisas.

 

Han pasado cinco minutos.

 

Suena el móvil.

 

Has vuelto a emprender la carrera

hacia la inmortalidad.

 

 

 

 

 

 

TOT SEGUEIX IGUAL

 

Tot segueix igual.

 

Pensem que podem viure d’enganys

que crea la nostra pròpia personalitat

per tal de justificar els nostres actes.

 

He après a conviure amb el dolor

d’aquell que ha après a viure amb la incertesa.

Tot és massa complicat per entendre-ho

només amb paraules.

 

Els sentiments només es poden expressar amb els ulls

i fa massa temps que he perdut la vista.

 

Masses vegades el temps s’ha escolat

buscant Arcàdies ens temps verbals condicionals.

 

La nostra història només téel final tràgic de la mort

el dia que les llàgrimes desfaran amb el primer núvol del matí

la nostra figura de fang en el jardí.

 

 

 

 

 

 

TODO SIGUE IGUAL

 

Todo sigue igual.

 

Pensamos que podemos vivir de engaños

que crea nuestra propia personalidad

para justificar nuestros actos.

 

He aprendido a convivir con el dolor

de aquel que ha aprendido a vivir con la incerteza.

Todo es demasiado complicado para entenderlo

con palabras.

 

Los sentimientos solamente se pueden expresar con los ojos,

y hace demasiado tiempo que he perdido la vista.

 

Demasiadas veces el tiempo se ha esfumando

buscando Arcadias, en tiempos verbales condicionales.

 

Nuestra historia solamente tiene el final trágico de la muerte

el día que las lágrimas desharán con la primera nube de la mañana

nuestra figura de barro en el jardín.

 

 

 

 

 

 

ORACIÓ

 

La dificultat per escriure el subjecte

s’expressa amb les meves mans entrellaçades, amb por, a les teves.

 

La necessitat d’articular un verb

s’expressa amb la teva mirada tímida quan es creua amb la meva.

 

La incapacitat de crear un objecte directe

s’expressa amb les meves ganes que aixòno sigui una illa en mig dels nostres deserts.

 

Una experiència, una sensació, una prohibició…

Que no es converteixin en un circumstancial.

 

 

 

 

 

 

ORACIÓN

 

La dificultad para escribir un sujeto

se expresa con mis manos entrelazadas, con miedo, a las tuyas.

 

La necesidad de articular un verbo

se expresa con tu mirada tímida cuando se cruza con la mía.

 

La incapacidad de crear un objeto directo

se expresa con mis ganas de que esto no sea una isla

en mitad de nuestro desiertos.

 

Una experiencia, una sensación, una prohibición…

Que no se convierten en un circunstancial.