Poemas de Joan Margarit

Presentamos seis poemas de Joan Margarit en español y en catalán –las versiones en ambas lenguas corresponden al autor– que forman parte de la antología La libertad es un extraño viaje / La llibertat és un estrany viatge que será publicada por Valparaíso con introducción y edición al cuidado de Marisa Martínez Pérsico.

Joan Margarit (Sanaüja, Cataluña, 1938) es el poeta vivo más leído de la literatura catalana. En el ámbito de su comunidad autónoma ha recibido los premios más prestigiosos: el Miquel de Palol y Vicent Andrés Estrellés en 1982, la Flor Natural en los Jocs Florals de Barcelona en 1983 y 1985, el Carles Riba en 1985, el Premio de la Crítica Serra d’Or en 1982, 1987 y 2007, el Quima Jaume de Cadaqués en 2007, el Cavall Verd y el Premio Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, ambos en 2008. A nivel español le fueron concedidos el Premio Nacional de Poesía y el Rosalía de Castro, también en 2008. Tugs in the Fog, primera y vasta antología suya publicada en lengua inglesa, ganó el Poetry Book Society Recommended Translation en 2007. En junio de 2017 fue galardonado con el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda, otorgado por el Ministerio de Cultura de Chile y recibido anteriormente por Juan Gelman, José Emilio Pacheco, Raúl Zurita, Óscar Hahn, Ernesto Cardenal, Fina García Marruz o Nicanor Parra.

 

 

 

 

 

PRINCIPIOS Y FINALES

 

Una vez fui una chica con futuro.

Leía en latín a Horacio y a Virgilio

y recitaba a Keats completo de memoria.

Al entrar en sus cuevas, los adultos

me capturaron: comencé a parir

hijos de un hombre necio y vanidoso.

Ahora cuando puedo lleno el vaso

y lloro al recordar algún verso de Keats.

Una mujer ignora, cuando es joven,

que no hay lugar alguno

donde poder quedarse para siempre.

Y no comprende porque nunca llega

aquel o aquella donde hallar descanso.

Las muchachas lo ignoran: los principios

no se parecen nunca a los finales.

 

 

 

 

 

 

NO TIRES LAS CARTAS DE AMOR

 

Ellas no te abandonarán.

El tiempo pasará, se borrará el deseo

—esta flecha de sombra—

y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,

se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.

Caerán los años. Te cansarán los libros.

Descenderás aún más

e, incluso, perderás la poesía.

Un frío ruido de ciudad

en los cristales

acabará por ser tu única música,

y las cartas de amor que habrás guardado

serán tu última literatura.

 

 

 

 

 

 

MUJER DE PRIMAVERA

 

Detrás de las palabras solo te tengo a ti.

Triste quien no ha perdido

por amor una casa.

Triste el que muere

con un aura de respeto y prestigio.

Me importa lo que sucede en la noche

estrellada de un verso.

 

 

 

 

 

 

AL LECTOR

 

Tuyas serán las mujeres que amé

y que nunca he perdido, pese al viento

cruel de los años, y tuyo el enigma

de la isla del tesoro.

Tus ojos serán míos un instante

y, a cambio de dejarte oír en los cristales

la lluvia que ahora escucho, y hacerte cómplice

de mi futuro, que tú podrás conocer,

impedirás que muera y, una tarde,

me dejarás ser tú en otra lluvia.

 

 

 

 

 

 

LA MUCHACHA DEL SEMÁFORO

 

Tienes la misma edad que yo tenía

cuando empecé a soñar con encontrarte.

Entonces ignoraba, igual que tú lo ignoras,

que el amor se transforma en el arma cargada

de soledad y de melancolía

que ahora está apuntándote en mis ojos.

Tú eres la muchacha que busqué

durante tanto tiempo cuando aún no existías.

Y yo el hombre hacia quien querrás

alguna vez encaminar tus pasos.

Pero estaré tan lejos de ti entonces

como lo estás ahora de mí en este semáforo.

 

 

 

 

 

 

CASA DE MISERICORDIA

 

El padre fusilado.

O, como dice el juez, ejecutado.

La madre: la miseria, el hambre,

la instancia que le escribe alguien a máquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia poder dejar mis hijos

en esta Casa de Misericordia.

 

El frío del mañana está en la instancia.

Hospicios y orfanatos eran duros,

pero más dura era la intemperie.

La verdadera caridad da miedo.

Como la poesía:

por más bello que sea, un buen poema

ha de ser siempre cruel.

No hay nada más. La poesía es hoy

la última casa de misericordia.

 

 

 

 

 

 

 

 

PRINCIPIS I FINALS

 

Un temps, vaig ser una noia de futur.

Podia llegir Horaci i Virgili en llatí,

recitar de memòria tot Keats.

Però, entrant en les coves dels adults,

em van caçar i vaig començar a parir

els fills d’un home estúpid i cregut.

Ara m’empleno el vas sempre que puc

i ploro si recordo un vers de Keats.

Una no sap, de jove, que cap lloc

no és el lloc on podrà restar per sempre.

També s’estranya quan no arriba mai

aquell o aquella en qui trobar descans.

Una ignora, de jove, que els principis

no tenen res a veure amb els finals.

 

 

 

 

 

 

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR

 

Elles no t’abandonaran.

Passarà el temps, s’esborrarà el desig

—aquesta fletxa d’ombra—

i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,

s’ocultaran en un mirall dins teu.

Cauran els anys i avorriràs els llibres.

Davallaràs encara,

i perdràs, fins i tot, la poesia.

El soroll fred de la ciutat als vidres

anirà esdevenint l’única música,

i les cartes d’amor que hauràs guardat,

la teva última literatura.

 

 

 

 

 

 

DONA DE PRIMAVERA

 

Darrere les paraules només et tinc a tu.

Trist el qui mai no ha perdut

per amor una casa.

Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.

Jo em crec el que passa en la nit

estrellada d’un vers.

 

 

 

 

 

 

AL LECTOR

 

Teves seran les dones que he estimat

i que mai no he perdut, malgrat el vent

cruel dels anys, i teu serà l’enigma

de l’illa del tresor.

Els teus ulls seran meus per un instant

i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres

la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice

del meu demà, que tu podràs conèixer,

no permetràs que mori i, algun vespre,

em deixaràs ser tu en una altra pluja.

 

 

 

 

 

 

LA NOIA DEL SEMÀFOR

 

Tens la mateixa edat que jo tenia

quan començava a somiar a trobar-te.

Encara no sabia, igual que tu

no ho has après encara, que algun dia

l’amor és aquesta arma carregada

de soledat i de melancolia

que ara t’està apuntant des dels meus ulls.

Ets la noia que vaig estar buscant

tant de temps quan encara no existies.

I jo sóc aquell home cap al qual

voldràs un dia dirigir els teus passos.

Però llavors seré tan lluny de tu

com ara tu de mi en aquest semàfor.

 

 

 

 

 

CASA DE MISERICòRDIA

 

El pare afusellat.

O, com el jutge diu, executat.

La mare, la misèria i la fam,

la instància que algú li escriu a màquina:

Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,

Solicito a Vuecencia deixar els fills

dins de la Casa de Misericòrdia.

 

El fred del seu demà és en una instància.

Els orfenats i hospicis eren durs,

però més dura era la intempèrie.

La vertadera caritat fa por.

És com la poesia: un bon poema,

per bell que sigui, ha de ser cruel.

No hi ha res més. La poesia és ara

l’última casa de misericòrdia.

 

 

 

 

También puedes leer